mercury_drops_large_150

ALGUNES DADES BÀSIQUES SOBRE EL MERCURI I LA SEVA TOXICITAT HUMANA.

Written by admin on . Posted in Documents

INTOXICACIÓ AGUDA.-

Sembla ser que la intoxicació mercurial aguda sol donar-se per acció voluntària o involuntària a la ingesta del sublimat (HgCl 2) o be altres sals de mercuri (les formes iòniques Hg++ actuen com a potents inhibidors dels enzims en unir-se als grups tiòlics). Els entesos diuen que el mercuri elemental per via digestiva no aconsegueix traspassar la mucosa gàstrica (però millor no provar-ho).



La intoxicació aguda les sals i el sublimat (tòxica de 0’1 a 0’2 g i mortal de 0’5 g) es manifesta amb: vòmits i molt mal de panxa; diarrea important; cessament de l’orina (als 5-11 dies de la intoxicació); llagues i inflamació a la boca. El deteriorament és important i no passa desapercebut. La causa mes freqüent de mort és per afectació renal.



Hi ha descrita també una possible intoxicació per vapors de mercuri per inhalació (vinculats a activitats laborals i accidents per escapaments i incendis en mines de mercuri). En algun cas d’estudi experimental sembla ser que també s’ha observat capacitat d’ absorció a través de la pell (sobretot el clorur de mercuri).



Com a formes orgàniques, els alquilmercurials [metilmercuri: CH3Hg+ ; dimetilmercuri: CH3HgCH3] són els tòxics més importants per la tendència a acumular-se en els teixits nerviosos. Se sap també que alteren els cromosomes, causant retardaments mentals congènits i possible paràlisi cerebral en el fetus. Donada la forta unió amb el carboni d’aquests tipus de compost pot efectuar una acció destructiva durant més temps que les altres formes inorgàniques.



La intoxicació aguda per metilmercuri (el que sembla més probable que acabi afectant la cadena tròfica en el cas del vessament de l’Ebre, si aquest és important) sol succeir per ingestió d’aliments contaminats, particularment peixos. La toxicitat aguda per metilmercuri es manifesta de manera primordial per afectació del sistema neurològic: trastorns visuals; parestèsies (com a rampells a les extremitats); tremolors; i en el cas més extremat, paràlisi i mort.


INTOXICACIÓ CRÒNICA.-

Es presenta inicialment amb: mal de cap; insomni; fimbriacions musculars; dispèpsia; augment de la salivació; inflamació genives; i sabor metàl•lic a la boca. Quan s’ha instaurat el quadre plenament es presenta: mal a la boca (fins caiguda de dents) amb dispèpsia gàstrica continuada; excitació amb vertigen i angoixes, alteració de la parla, tremolors des dits i parpelles i llengua, deliris i al•lucinacions; paràlisi i aprimament amb debilitament important. La sang en aquestes situacions porta més de 7mg/100ml de mercuri (també es troba a l’orina i al líquid cefaloraquidi).


MINAMATA I NIIGATA (com exemples).-

A Minamata entre els anys 1953 i 1960 van registrar-se 111 emmetzinaments. A Niigata (1967), posteriorment 120 casos per metilmercuri amb 5 morts. En aquests dos successos del Japó, ben documentats, la intoxicació va ser per mitjà de la ingestió de peixos contaminats (actuaven com a bioconcentradors de metilmercuri).
També s’han presentat altres casos a Pakistan, Guatemala, Brasil, Colòmbia, i Xile. Segons algunes fonts (per contrastar) diuen que en el passat hi ha hagut intoxicacions massives per ingestió crònica de metilmercuri… amb morts, incapacitats físics i mentals… Cal suposar sempre, en aquests casos, una quantitat important de mercuri acumulat durant bastant de temps.
Pel que pugui ser la legislació vigent al regne d’Espanya per l’aigua de consum (RTS del 90) considera la concentració màxima admissible a l’aigua de boca de la xarxa publica d’ 1 ug/l de Hg. L’any 1972 (desconec si ha variat la cosa des de llavors) des de la FAO/OMS s’admetia una ingesta setmanal tolerada amb els aliments de 0’3 mg de mercuri total per persona (i uns 0’2 mg podien ser per metil mercuri…). Això suposa que els serveis e sanitat alimentària controlen que els peixos que mengem no excedeixin d’una certa quantitat de mercuri màxim (què per molts anys ho controlin bé).
Cal recordar que el mercuri no és un element essencial per a la vida, però que sempre ha estat present a la naturalesa en concentracions a les que els éssers vius estan adaptats. Però no és cosa que ens anem adaptant a concentracions més altres (sobretot perquè pel camí de l’adaptació ja hem perdut la cua i qui sap que hi perdíem ara).


PRESÈNCIA DEL MERCURI AL MEDI AMBIENT: FONTS.-

NATURALS:

Pot trobar-se a l’atmosfera en zones de concentració de cinabri. La contaminació atmosfèrica és mínima sobre els oceans (dins de l’aigua i segons en quines zones pot ser un altre cantar per la doble font natural i antropogènica) . Segons sembla el mercuri “natural” que hi ha a llacs rius i corrents no excedeix normalment de 0’1 ug/l. Es consideren fonts naturals: activitat volcànica, desgasificació del còrtex terrestre, dissolució de minerals de la roca per penetració de l’aigua al llarg de molt temps…



AGRÍCOLES: S’han utilitzat com a compostos alquílics, arílics, alcoxialquílics i altres formes inorgàniques, com a fungicides i plaguicides (també a l’arròs?).



INDUSTRIALS: La combustió de combustibles fòssils pot alliberar traces de mercuri a l’atmosfera.
El cas més especial és el de la contaminació de les aigües per vessaments directes “incontrolats” d’algunes indústries. La indústria cloroalcalina, (elèctrodes de mercuri), seguida de la indústria paperera (mercurials com a fungicides de la pasta de paper) han estat les principals causants de contaminació d’aigües per mercuri. També la indústria de catàlisis, de fabricació de pintures, de plaguicides, de components elèctrics… poden suposar riscos en aquest sentit.




AFECTACIÓ AMBIENTAL MÉS IMPORTANT.-

L’aspecte més greu de la contaminació per Hg conegut fina ara, és la transformació que es produeix en els sediments marins (les formes inorgàniques són metilades a metil o dimetilmercuri per la participació de microorganismes anaerobis de la família dels Clostridium presents en els fangs marins).
Aquestes formes metilades són més tòxiques que les inorgàniques (travessen les membranes biològiques, són liposolubles i tenen una gran afinitat pels grups sulfhídrils de les proteïnes) resultant extremadament perillosos per a tots els éssers viu.


Es produeix el fet acumulatiu conegut: a mesura que pugem en la cadena tròfica els nivells acumulats de mercuri són més grans. En resulten afectats els peixos, i els més afectats els peixos depredadors (de manera particular els peixos blaus, rics en greixos, acumulen majors quantitats de mercuri i altres metalls) i no cal oblidar que al final de la cadena sempre hi ha el famós ultradepredador per excel•lència l’ homo (l’ homo homini lupus).


Nota.- Aquest petit extracte ha estat elaborat consultant la bibliografia que s’expressa a continuació. L’objectiu no és altre que fer més extensible un coneixement aproximat del problema de la contaminació per mercuri i la seva repercussió en la salut humana, dirigit als ecologistes no especialitzats en el tema del Principat i de manera especial als membres de l’AEEC.



Bibliografia.

1- Erill S. Toxicologia. A: Farreras – Rozman. Medicina Interna (11 ed), Barcelona, Doyma , 1988.

2- Sierra A, Hardisson A. Contaminación química de los alimentos. A: Piedrola i altres. Medicina Preventiva I Salud Publica (8 ed), Barcelona, Salvat, 1989.

3- Figueroa A. Mercurio i metilmercurio. A: Albert L. Toxicologia Ambiental (2 ed), Mèxico, Limusa, 1990.



Cervera 7 de gener de 2002.

Joan Miquel Camacho i Altisent. (GDMNS-EdC)


GDMNS – EdC Apartat de correus 119 – 25200 CERVERA

Tags: , , ,

Contacta amb nosaltres

Et pots posar en contacte, mitjançant: