aigua_150

L’AIGUA A LA SEGARRA

Written by admin on . Posted in Documents

(Informe elaborat a petició de l’AEEC per ser incorporat al recull de ploblemàtiques de l’aigua que afecten al territori de CATALUNYA).

CONSIDERACIONS SOBRE LA SITUACIÓ DELS AQÜÍFERS, ELS NOUS ABASTAMENTS PER AIGUA SUPERFICIAL, I LA DEPURACIÓ DE LES AIGÜES.-

N’hi ha tres d’importants que abasten el territori. Al NORD destaca el del LLOBREGÓS (poca qualitat pel consum humà pel que fa a les característiques de contaminació geològica, alta mineralització i conductivitat, com a característica destaca sovint un augment de radioactivitat natural). En la PART CENTRAL, comprenent la major part de la comarca destaca el del SIÓ (bona mineralització, excés de calci, en alguns punts d’extracció, i en temps de pluviometria normalitzada, molts minerals en concentració adequada per a les necessitats del consum humà) aquest aqüífer basta les poblacions més importants. Al SUD a part del CERCAVINS de característiques també excessivament mineralitzades, destaca del ONDARA (molts sulfats, calci i magnesi, per tant de poca qualitat per al consum humà).

Naturalment, a part de les característiques naturals, cal afegir la contaminació per activitat humana amb marcatges clars pel que fa als nitrats i també amb alguna cosa més que traces de fitosanitaris (veure detall estudis de camp efectuats l’any 1990 que es detallen més endavant).

Val a dir que fins fa dos o tres anys la comarca només disposava d’aquesta mena d’aigua per abastar la població humana. Actualment s’està substituint l’aigua dels AQÜÍFERS per la superficial provinent del CANAL D’URGELL (de baixa mineralització i amb incerteses diverses sobre la contaminació provocada per desaprensius sobre el mateix canal, sense pas per potabilitzadora i només desinfecció a l’entrada de les poblacions amb clor convencional, perill de trihalometans no controlat de cap manera). En un futur de pocs anys sembla que l’abastament majoritari de la comarca serà amb l’aigua de RIALB.

Des de la Segarra ens sembla que la possibilitat de disposar d’aigua superficial en una comarca de secà és poc discutible (també per a un ús industrial i agrícola, sempre clarament sostenible), però l’aigua superficial s’hauria de contemplar com a complementària per mirar de mantenir els AQÜÍFERS en condicions sobrades, fora interessant “enriquir”la mineralització de la superficial (per al consum humà) barrejant-la de manera equilibrada amb la subterrània (interessant sobretot en la zona del SIÓ). Hi ha un perill tan greu com sobreexplotar els AQÜÍFERS, és el d’abandonar-los a la contaminació, i si no s’utilitzen pel consum humà hi ha moltes possibilitats que la cosa empitjori amb la fatal repercussió que la cosa pot suposar sobre l’equilibri ecològic de la zona. Tot això sigui dit sempre contemplant l’ús moderat i racional de l’aigua de tota procedència.

Els nostres rius (els anomenem torrents, perquè en molts punts no s’hi veu passar aigua la major part de l’any) tenen els problemes de poc o nul cabal, amb els problemes afegits a les lleres que hom pot suposar. Naturalment que bona part del problema de manca d’aigua passa per la sobreexplotació dels AQÜÍFERS que coincideixen amb les zones dels rierols esmentats (LLOBREGÓS, SIÓ, CERCAVINS, ONDARA,…).

Pel que fa a la depuració de les aigües residuals, es realitza en la majoria de les poblacions importants, per basses de tractament biològic de diversa dimensió. En els casos d’aquestes poblacions sembla que només cal parlar d’una eutrofització excessiva de les aigües amb repercussió a les lleres posteriors… (no hi ha fins ara una activitat industrial massiva que pugui generar una contaminació específica pel que fa a la contaminació “no orgànica”, malgrat una greu contaminació industrial patida en un aqüífer prop de Cervera i que detallem més endavant) (un indicador important serien les anàlisiss d’aigua depurada i dels fangs recollits, que no disposem) . Fins ara els problemes han vingut sempre pels abocaments de les industries càrniques a Cervera i a Guissona i la seva àrea d’influència (per cert que en el cas de Cervera cal destacar el mal funcionament sistemàtic de la depuradora “pròpia” d’una industria càrnia que deixa sovint “perfumats” a bona part dels ciutadans i ciutadanes dels barris del nord, i pel que fa a Guissona cal esmentar el “desastre” de la contaminació sostinguda del SIÓ lleres avall que va patir greument el municipi de Plans de Sió suposem que superat en part després de la construcció de la depuradora de la població). Si parlem de la depuració de la majoria dels nuclis petits (més de 70 a la comarca), en no disposar de dades concretes, ens sembla que dissortadament només podem parlar en sentit de proposta i de futur (si es farà i quan es farà).

Val a dir que tots els estudis i treballs fets en el sentit del coneixement de l’aigua que disposem, van ser possibles en un moment d’obertura i vam poder comptar amb la col•laboració de les administracions, fins que vam començar a mostrar els resultats, primer a les mateixes administracions. Quan vam demanar més estudis i que calia començar a actuar al respecte se’ns van tancar totes les portes a qualsevol informació. Malgrat tot la nostra prudència va ser extremada i moltes dades només van ser publicades molts mesos després.

En el moment present estem plantejant la possibilitat de demanar estudis específics a les administracions locals (primeres responsables de les aigües que van a les xarxes públiques) per a volar la situació i així fer un primer pas (ja veurem si serà possible) de cara a garantir un doble objectiu: aigua realment potable a les aixetes de les cases i protecció global de les aigües i dels AQÜÍFERS de la comarca.


GREU CONTAMINACIÓ D’UN AQÜÍFER PER RESIDUS INDUSTRIALS.-

El 24 d’octubre de 1992 vam presentar una denuncia a la Delegació de MA de Lleida sobre el fet d’un pou de fondària d’uns 30 metres del que en sortia aigua amb una forta olor de petroli o d’aldehid. Era, i és, un pou situat en unes planes prop de Cervera en el que s’anomena com a camí de Tordera. Uns pocs anys abans una fàbrica (TECRESIN després FARINSA) situada sobre el pou va incendiar-se, els bombers van trobar una bona quantitat de bidons amb substàncies desconegudes que van ser soterrats en la zona per la mateixa empresa. L’anàlisi de les mostres d’aigua van donar la següent conclusió: La mostra present està fortament contaminada per dissolvents orgànics d’ús industrial com toluè i xilens, derivats fenòlics, i components no identificats, tipus heterocíclics nitrogenats. Aquesta contaminació es pot, en un principi, atribuir a residus provinents d’indústries de síntesi orgànica i/o farmacèutica. Els compostos de la fracció àcida, quasi tots aromàtics, no tenen un origen conegut ni definit (una hipòtesi, seria degradació aeròbica dels dissolvents esmentats).

Donada la magnitud dels fets els 23de juliol de 1993 el mateix Conseller Vilalta va signar un expedient que va enviar a la fiscalia, perquè els fets “podien ser constitutius de delicte ecològic previst l’article 347 bis del Codi Penal”.

La situació actual penal o civil de fet la desconeixem… La veritat és el pou no ha estat descontaminat, que sapiguem, entre altres, perquè es considerava l’aqüífer afectat com a captiu (?). L’aigua que disposa l’empresa qua actualment es radica en la seva zona (CLASIFICADOS DEL METAL, S.L.) és la de procedència de la xarxa general i el pou segurament resta inutilitzat.
La contaminació greu de l’aqüífer, i els vestigis soterrats de la seva causa, després de quasi deu anys de la denúncia, amb tota probabilitat, encara continuen…


ESTUDI DE CAMP DE L’ESTAT DE LES AIGÜES SUBTERRÀNIES DEL VOLTANT DE CERVERA i APROXIMACIÓ A LES DE LA RESTA DE LA SEGARRA.-

L’any 1990 va realitzar-se un treball, per nosaltres tots voluntaris i voluntaristes clarament d’ampli abast, realitzat dins de la secció de CIÈNCIES NATURALS I DE LA SALUT del CENTRE MUNICIPAL DE CULTURA DE CERVERA i que va consistir: amb l’anàlisi de les aigües de cinc fonts de la Segarra; l’anàlisi d’aigües procedents dels AQÜÍFERS que en aquell moment abastaven la ciutat de CERVERA; l’anàlisi específica pel que fa als fitosanitaris, de tres aigües procedents d’una font i dels dos AQÜÍFERS principals que abastaven CERVERA; l’anàlisi d’aigua de cinc cisternes d’aigua de pluja del municipi de GRANYENA i de l’aigua del canal que llavors abastava el poble (amb aljubs) que era en un període de sequera important; i finalment una valoració dels resultats d’un any complert de les anàlisiss de l’aigua de consum que e havia realitzat sanitat en diferents pobles de l’ABS de Salut de Cervera- La Segarra.

L’objectiu d’aquell estudi (publicat en format de revista i distribuït a la població de CERVERA subscrita al CMC de la que en disposem còpies per qui vulgui disposar-les) era conèixer l’estat de l’aigua que disposàvem a la manera d’una fotografia d’un moment concret i poder avançar en el coneixement del nostre entorn natural tot possibilitat la correcció de problemes presents i l’evitació en el possible de futurs. El resultat de l’estudi, prou interessant per si, resultà tan premonitori del que està passant i passarà, si algú no hi posa remei, com poc efectiu de cara a la prevenció més que necessària.
Els detalls més importants que cal destacar dels mateixos els passem a detallar:

1.- LES FONTS (S Magdalena; Fillol; Mas de Toni; Hostalets i Cabestany).- Totes No potables microbiologicament parlant (en les dues mostres agafades a les cinc fonts el juny i l’octubre de l’any 90). En les anàlisiss de l’octubre van valorar-se els paràmetres anomenats fisicoquímics (Nitrats: en 3 dels 5 casos supera la con max admissible. Nitrits: presència en 4 de les fonts sempre per sota del màxim admissible. Magnesi: En tots els casos supera la con max admissible. Sulfats: en 3 cascos per sobre de la con màxima admissible). En el cas de la Font del Mas de Toni va efectuar-se valoració de fitosanitàris: presència d’organoclorats, de fenol i d’arsènic (sense superar la con max admissible segons la RTS del 90).

2.- L’AIGUA DE CERVERA.- En aquell temps (1989) s’abastava de manera substancial de tres pous, el més important de la zona aqüífera del SIÓ (OLUGES), i dos complementaris de la mateixa zona aqüífera (ELS POUS i VERGÓS). Val a dir que l’única aigua acceptable par al consum humà correspon a la dels pous de OLUGES. Posteriorment a l’estudi, només va seguir abastin-se la ciutat amb aquest darrer pou (L’aigua de “ELS POUS” encara basteix la zona industrial per a usos no de consum humà i el pou de VERGÓS només s’utilitza per a reforçar el reg de la zona d’horts de la ciutat en temps d’estiu i de sequera). Com a detall del que són aquestes aigües valorar els quadres del final d’aquest escrit (s’inclouen comparatius també de l’estudi de pesticides, de les anàlisi de les cisternes de GRANYENA i dels nitrats a diersos municipis de la Segarra).

3.- LA VULNERABILITAT ALS PESTICIDES.- El 7/5/91 van extreure’s mostres de dos pous de Cervera (OLUGES I VERGÓS) i una de la font de “MAS DE TONI” (amb les condicions establertes pel laboratori i van ser portades directament al mateix) van ser analitzades pel Departament de Química Analítica de la Universitat de Barcelona. Van detectar-se 8 productes organoclorats per sota dels valors màxims exigibles (en l’aigua procedent d’OLUGES el lindà molt per sobre del que podria suposar-se: 177’36 ng/l) . Arsènic en totes les mostres però també per sota dels valors màxims exigibles. Ferro, Cadmi i Coure. I Fenol també en les tres mostres. Va advertir-se del fet i va passar-se el resultat de les anàlisis a Sanitat i també a l’Ajuntament. Amb posterioritat vam ser informats “verbalment” que les “contraanàlisis”(efectuades poc després d’haver informat de les troballes a l’ajuntament) havien resultat “normals”. El més curiós de cas és que vam rebre la còpia d’un informe signat pel cap de servei de laboratori d’Aigües de Barcelona (amb el que havia contactat l’Ajuntament, perquè valorés les anàlisis aportades per nosaltres) i que, amb data de 19 de març de 1992, va asseverar en tres punts:

1ª.-El resultat de cap dels paràmetres indicadors de contaminació per substàncies orgàniques que ha estat analitzats (pesticides i fenols) no sobrepassa les concentracions màximes admissibles fixades tant per la Directiva Comunitària relativa a la quantitat de les aigües potables de consum públic com per la Reglamentació Tècnico-Sanitària vigent al nostre país.

2ª.-El mateix es pot dir dels resultats de les determinacions de micropoluants inorgànics que s’inclouen en l’analítica.

3ª.-El valor de la conductivitat elèctrica de la mostra amb referència “Vergós” és alt i suggereix que alguns dels components majoritaris d’aquesta aigua, la concentració dels quals no s’inclou entre els resultats analítics, deu arribar a valors que poden representar alguns tipus d’inconvenient sanitari, organolèptic o tècnic.

4.- ELS NITRATS A LES XARXES PÚBLIQUES DE 15 MUNICIPIS DE LA SEGARRA.- Van valorar-se les analítiques realitzades per Sanitat l’any 1989 en punts de mostreig situats a les diferents xarxes. Un 42% de totes presentaven un nivell de nitrats per sobre del màxim admissible. Un 68% de les mateixes es podien qualificar com no potables (segons la legislació del 90 més restrictiva). La curiositat és que a la premsa (s’informa quan convé a la premsa i per exemple no s’informa directament als metges titulars de la realitat de l’aigua dels seus partits?) d’aquests darrers temps (octubre 2001) es detallen pobles amb nitrats per sobre dels màxims admissibles que ja llavors, dotze anys abans, tenien un nivell detectat de nitrats per sobre d’aquest màxim en el 100% de les anàlisis efectuades (TARROJA, TORREFLOR, SANT GUIM DE LA PLANA, MASSOTERES, ESTARÀS, SANT GUIM DE FREIXENET, GUISSONA).

5.- L’AIGUA DE LES CISTERNES DE GRANYENA I L’AIGUA DEL CANAL.-

Des de sempre l’aigua ha estat un problema a la comarca. Per assegurar disposar-ne a la majoria de cases s’ha comptat amb cisternes per arreplegar l’aigua de la pluja de les teulades recollida sobretot a l’hivern (l’aigua de l’estiu quasi sempre acabava per malmetre’s). Aquesta aigua era la que s’aprofitava pel consum humà i també per a la cuina. Van analitzar-se aigües de 5 cisternes de GRANYENA, per la modalitat de la RTS 90 normal (recollides el 16-07-90). En quatre de les cisternes hi havia una important contaminació per bacteris (coliformes i estreptococ inclosos). Només en una no hi havia contaminació bacteriana (tractament previ amb clor? o bé sistema de filtratge amb bomba). Totes contenien rastres de nitrits i nitrats (només un per sobre del màxim admissible). Els pH se situaven dins de l’interval 7’2 a 8’2. La curiositat de l’estudi és que l’aigua del canal (portada en aljubs a la mateixa població i recollida directament de l’aljub abans d’abocar-se al dipòsit del poble) tenia unes característiques similars: aigua extremadament “tova”, poc mineralitzada, microbiologicament no potable i amb nitrits, nitrats i amoníac.


Cervera 7 de desembre de 2001.

Joan Miquel Camacho i Altisent.

GDMNS-EdC.

Apartat de correus 119 – 25200 CERVERA

Tags: , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

Contacta amb nosaltres

Et pots posar en contacte, mitjançant: